Amb lucidesa, però també amb ironia, tendresa i elegància, Natza Farré dissecciona les seves vivències com a germana petita d’un drogo­addicte. Ho fa en primera persona, en un relat honest i valent que no esquiva ni ensucra la in­comoditat. Com tantes altres famílies que ho van patir, la seva era una família de classe mit­jana als vuitanta que es va trobar per primera vegada amb l’heroïna i totes les seves conseqüències. A partir dels records i de la correspon­dència familiar dibuixa una època i fa, alhora, un retrat molt personal d’una vida plena d’espe­rances petites, victòries efímeres i recaigudes. Amb una precisió brutal narra el silenci com a pacte col·lectiu i el pes de la culpa com a presó emocional.

«Quan he tornat a posar els dits al piano de casa els pares, hi he vist els seus dits pas­sejant­-s’hi. Crec que quan més l’estimava era quan tocàvem junts.»

«Han hagut de passar molts anys fins que he sigut capaç d’escriure aquest llibre. Tenir un germà enganxat a l’heroïna m’ha marcat tota la vida. Fins i tot molt temps després de la seva mort. Per això aquest llibre parla de mi. Al mateix temps, és el testimoni d’una època, amb records bons i dolents, en la qual no sabíem res de les drogues ni dels germans.» — Natza Farré